A la marca extrema, en terra de solitud

Amb la subjecció dels territoris pirinencs a l'imperi carolingi i la presa de Barcelona per Lluís el Pietós, al tombant dels segles VIII i IX, comença l'ocupació i organització de les contrades de l'anomenada Catalunya Vella. Durant els dos segles següents i al davant del poderós califat de Còrdova, els nostres avantpassats van anar colonitzant tímidament unes terres que calia defensar mitjançant un sistema complex de castells i torres. Un moment especialment dramàtic d'aquest procés fou el saqueig i la destrucció de Barcelona per les tropes d'al-Mansur l'any 985 -el dia que Barcelona va morir-, en expressió d'un cronicó contemporani. Aleshores semblà que la tasca d'aquelles dues centúries queia a terra en un instant com un castell en l'aire. Aquesta obra reconstrueix amb rigor la línia fronterera més avançada a què s'havia arribat abans d'aquella data fatídica i alhora proposa uns itineraris a peu per les solitàries fortaleses que guaitaven el pas d'amics i d'enemics i que, com uns portals oberts en la immensitat d'un espai encara molt desert, guardaven les terres de la futura Catalunya.